dimecres, 25 de desembre de 2013

LA FELICITAT

LA FELICITAT
Miquel Sentandreu

El Bernat es va passar bona part de la seua vida buscant la felicitat, com un imbècil. Fins que se n’adonà que allò de la felicitat era alguna cosa sense substància, un concepte difús que ningú sabia definir ni era capaç d’administrar. Bernat arribà a fer-se’n una idea del que podia ser la felicitat: una mena de sentiment de benestar, de plenitud immensa on sembla ser que ni sobra ni falta res.
La buscava com la cosa més preada, però feia una busca a les palpes, sense saber ben bé el que buscava, ni quines ferramentes havia d’usar en aquella recerca incerta.
Mirà i remirà al seu voltant i fins i tot a dintre seu i tractà d’identificar amb objecció allò que li mancava per a ser un home feliç, i se n’adona també que hi havia d’allò que li feia de sobra i tal vegada se n’hauria de desprendre, però tocant aquest punt, si feu el despistat i deixa l’objectivitat a un costat, i només veié mancances i necessitats que hauria d’aconseguir en el camí cap a la felicitat.
Llançà la mirada cap a l’horitzó i se n’adonà que encara s’hi trobava lluny de ser feliç per sempre. I sense pressa començà a treballar per tal d’aconseguir tot allò que prometia conformar-li una existència de felicitat.
De tant en tant al Bernat li bellugava pel pensament i l’envaïen per tot arreu sentiments que identificava tan plaents que de vegades n’estava convençut que la felicitat havia de ser una cosa semblant.
En mossegar una poma tendra en una vesprada de tardor, en sentir el ventet de llevant a la cara en un dia d’estiu, en deixar-se caure al llit  després de tot un dia de treball al camp, en fer un tràngol d’aigua freda quan venia a casa assedegat, en xafar a la boca un gra de raïm cruixent, en mirar una posta de sol a la vall, en caminar per la pluja tranquil·la de l’hivern, el Bernat sentia una dolçor ensopida que l’amerava per tot arreu i el feia sentir bé i aleshores se li ocorria que allò podia ser la felicitat. Però aquests petits sentiments de benestar, al Bernat li pareixien una cosa vulgar, tot el món podia permetre’s aquells petits luxes que no valien cap diner, i per a gaudir d’ells només calia estar-hi i deixar-se dur sense fer cap esforç, una ximpleria, una vulgaritat barata i fugaç.
 No, la felicitat no era allò, no podia ser allò tan pobre, tan senzill, tan ximple i vulgar. Imaginava que la felicitat hauria de ser alguna cosa més planificada, fruït de l’esforç i lligada a la consecució d’unes determinades condicions que la feren possible.
 La felicitat hauria de ser com aquells petits sentiments de plenitud fugaç que de vegades tenia, però en gran, i allargada en el temps, d’una intensitat immensa que tot ho reblia i durava per sempre.
A mesura que pasaren els anys Bernat donà compliment a molts del condicionants que identificava com a necessaris per a sentir-se feliç per sempre, i fins i tot hi hagué moments que pressentia que ja quasi la tenia i la felicitat seria prompte seua per sempre. Però cada vegada que creia haver complit amb tot allò que precisava per a ser feliç i es preparava delerós per a gaudir de la felicitat, de sobte se li reblia el pensament de nous reptes, noves metes que hauria d’aconseguir abans de poder-se abandonar als braços dolços de la felicitat.
A mesura que passava el temps, la felicitat se li feia més fugissera  i el Bernat anà prenent consciència de que mai la podria aconseguir,  tal vegada perseguia una quimera. Tal vegada el concepte que tenia de felicitat no estava ben plantejat i per això se li esmunyia quan més a prop creia estar d’ella.
En pegar-li moltes voltes acabà pensant que felicitat i imbecil·litat podien ser una mateixa cosa, o tal vegada dues coses molt semblants.
Bernat arribà a creure que per a ser feliç, en primer lloc calia ser imbècil, i com sabia que ja en hi havia qui el tenien per bleda i feliç, imbècil en poques paraules, llavors Bernat començà a qüestionar-se si la recerca de la felicitat no estaria fotent-li l’existència en lloc d’ajudar-li a viure.

Que feliç vius Bernat! – li digueren un dia al bar quan eixia de l’escusat.
I una merda per a tu! – respongué el Bernat visiblement cabrejat.

Aleshores Bernat començà a pensar que la vida feliç era un frau, una enganyifa embelostiadora, que utilitzaven moltes persones que no creien en la felicitat, per a mantindre a la resta entretinguts en somnis innocents. Començà a rebuscar en el seus records i no trobava mai que la promesa de felicitat no anara lligada a la condició de dur un existència ben adobada amb un cert grau de innocència, de falta de rebel·lia, de bonhomia..., ara i adés la imbecil·litat se li mostrava com el punt àlgid des del qual s’hi podia pegar el bot a la felicitat per sempre.
Bernat s’hi posà a mirar si hi havia quelcom que administrara aquell concepte de felicitat que ell havia buscat fins aleshores, i en trobà molts d’administradors que pregonaven la bonhomia, la sinceritat, el despreniment, la mansuetud..., i moltes altres virtuts , a les quals el Bernat afegí la imbecil·litat, la seua pròpia sense anar més lluny, com a condicions per arribar a l’ansiejada felicitat. Però veié de seguida que entre els administradors no condia l’exemple, eren més bé personetes de talant roí molt ben dissimulat, mestres de la mentida que la sabien disfressar de mil veritats, profitosos de tota mena de bens materials i també d’immaterials, incorporis i fins i tot espirituals. Disposats a lluitar fins a la mort contra tot aquell que els hagués volgut alliberar del que ells mateixos anomenen pesades carregues. Bernat va veure ben clar que ningú d’ells n’estava disposat a canviar un pel de la seua existència per aconseguir aquella felicitat de belòstia que pregonaven. I malgrat la seua existència envoltada de mentida i falsedat semblen viure feliços, plens de goig i satisfacció.
“No vull ser feliç, a la merda la felicitat” – digué un dia el Bernat. “El que vull es viure cada dia, patir i gaudir la meua existència, caure i alçar-me tantes vegades com puga, conéixer la fosca per entendre la llum, viure i assaborir el dolor per gaudir del goig, mirar de cara a la mort per saber com em trobe de viu, i deixar-me ja de busques estèrils de felicitat per a sempre que m’hipotequen l’existència i m’enterboleixen el viure.”

Miquel Sentandreu

diumenge, 22 de desembre de 2013

EL TEMPS

EL TEMPS

Miquel Sentandreu

El Bernat està obsessionat amb el concepte de temps, sovint es troba immers en el temps, atrapat en el temps, dintre seu, perdut en d’una mena de concepte immaterial que no pot veure, ni tocar, però que sempre hi es, omnipresent, insubstancial, dèspota impertorbable que avança sense perdó, implacable i sigil·lós.
 Al diccionari ha trobat definicions relacionades amb el concepte de temps:
Temps.- Duració i successió de coses, considerada com a transcorrent contínua i uniformement que es mesura per fenòmens successius produïts a intervals regulars, com el curs de les estacions, el cicle solar etc.
Tindre temps.- Disposar-ne per a fer alguna cosa, no estant subjecte a altres ocupacions.
Temps lliure.- Temps no ocupat en cap faena.
Perdre el temps.- Desaprofitar-lo, no fer allò que caldria o es podria fer.
Temps mort.- Moment d’inactivitat.

I contínuament li arriben expressions com: Fer temps, matar el temps, aprofitar el temps, donar temps, a temps, al seu temps, fora temps, no tenim temps, no queda temps, necessite temps...
En llegir la primera definició, el Bernat se n’adona que el temps és conseqüència d’una sèrie de fenòmens relacionats amb els moviments dels astres que de cap manera pot controlar ni modificar. I com que els astres es mouen de manera continua i uniforme, també el temps transcorre de manera contínua i cíclica, sense principi ni fi.
 Però de la resta de les expressions relacionades amb el temps, pensa el Bernat que podem traure la falsa convicció de que és un bé que es pot fraccionar, allargar, acurtar, repartir, comprar i vendre com si fos una matèria corpòria. Però el Bernat acaba de descobrir angoixat que el temps no es deixa comprar ni vendre, ni fraccionar, ni es pot sotmetre a cap manipulació.
El temps va a la seua i l’importa un pet el que els humans poden fer mentre transcorre. Els humans modifiquem l’espai, el refem una i mil vegades, manipulem la matèria, adulterem la vida, fiquem mà en tot allò que pertany al món de les coses i fins i tot del pensament.
Però ai el temps! Sospira el Bernat. El temps està lligat a masses de matèria tan desmesurades que els humans no les podem frenar ni moure, i encara que li rasquem en la corfa i fem volades pel cel, el món es mou infrangible, indiferent a tot allò que fem a la pell de la terra. I se’n riu del nostres deliris.
El temps és fill o conseqüència del moviment, i quan volem guanyar temps, perdre temps, donar temps, matar el temps..., l’únic que fem es moure’ns més de pressa o més lentament, augmentar o disminuir la nostra activitat, forçar a altres persones a moure’s més o no moure’s. Però el temps avança invariable, indiferent a les nostres preses i moviments insignificants. Nosaltres correm més i més, en un intent desmesurat i boig per trencar el temps, però estem atrapats en l’espai, immerssos en el temps, i mai ens en podrem eixir.
Podem omplir el temps d’activitats i quefers, inexcusables i precisos. El temps no hi posarà objeccions, tot cap en la seua immensitat. Però de sovint al cap del Bernat no caben tots el quefers que vol dur a terme i el cos no pot seguir les inquisidores ordres de la ment. Aleshores en un intent de fer més coses a temps, fa un esforç per dur a terme diverses activitats, totes a un tems, en paral·lel, “tot a l’hora”. I fins i tot se sent eufòric, com qui cavalca a lloms d’una ona gegant. I fins i tots es creu capaç de fer-ho tot i més, i més apresa encara del que marquen les manetes del rellotge. Però, per gran que siga l’ona sempre es trenca, es desfà, es perd. I aleshores el Bernat es troba a la sorra mullat, abatut i ple de quefers precisos i de promeses que no pot complir ni deixar de fer.

I així, amb el seu córrer estèril per guanyar-li temps al temps, l’únic que aconsegueix és que apareguen, com deia Joan XXIII, dues calamitats en la seua vida: “la presa” i “la indecisió”, fonts d’ansietat i motius de desesperança quan no de desesperació.

Miquel Sentandreu